Rehabilitació de la “Montaner i Simón” per a la “Fundació Tàpies”
crèdits
Premis: Finalista premis FAD; Guanyador del Premi Dècada 2001; Presentada en Congressos de Museologia del Ministeri de Cultura; Selecció IX Biennal d’Arquitectura de Venècia (2004)
situació
descripció
Suprimir les terribles alteracions que havia sofert l’edifici ens va ajudar a descobrir “l’estructura profunda” de l’obra de Domènech i Montaner. Les tres components que vàrem aïllar-ne ens guiaren durant el projecte: La riquesa espacial unitària, potenciada pels intencionats desnivells i forats en els forjats que suggerien una percepció més complexa i unitària que la que els plànols descrivien; una proposta d’ordre compositiu, subtil, no redundant, mitjançant la puntuació modulada dels pilars de fosa de 6 metres d’alçada; i per últim, l’explotació de la llum zenital que ja deixava entreveure l’apoteosi del Palau de la Música. Ens vàrem començar a enfrontar al gran espai i com més temps hi pensàvem, més convençuts estàvem de la possibilitat d’optimitzar aquesta realitat totalitzadora, sintetitzant en una proposta unitària els tres punts de partida. Intuírem que el gran desenvolupament espacial necessitava una culminació en el sostre, punt àlgid de l’espai i això va donar lloc al disseny de la nova lluerna. Tanmateix, la presència dels frontals de les prestatgeries de fusta existents, no sols suggeria un segon nivell d’ordre, sinó que invitava a explotar l’enginyosa idea de Domènech i Montaner, d’obrir a la façana del pati d’illa, unes finestres que s’alternaven amb els testers de les prestatgeries. Amb això, s’aconseguia una transparència increïble al costat d’estructures tant feixugues i una façana al pati molt significativa. El disseny de la lluerna central, substitució de l’original, perquè els raigs solars no incidissin sobre els quadres, ens va donar molta feina fins que vàrem aconseguir un tipus de plecs que reforçava les reflexions de la llum i creava un degradat d’ombres. La reutilització de les antigues prestatgeries com a biblioteca, va provocar un dels instants més intensos del projecte. Intentàrem eliminar-ne algunes per buidar espais pels lectors i pel despatx de la bibliotecària i deixar les lleixes restants per magatzem, però vàrem veure que era una operació excessivament convencional i destruïa una gran part de la impressionant estructura de fusta de melis. Vàrem endevinar que simplement suprimint elements de lleixa horitzontals, sense treure els verticals, se’ns obrien passadissos, habilitàvem taules de consulta i inclús la bibliotecària podia gaudir d’una taula còmoda, travessada per muntants. Per fi vàrem veure que l’important era això: els muntants, aquesta mena de bosc de columnetes que li donaven un aire sagrat de mesquita i al que, per acabar de crear l’atmosfera adequada, vàrem afegir làmpades puntuals flotant totes a la mateixa alçada. M’agradaria fer menció, el més breu i objectivament possible, de la intervenció que l’any 2010 va fer a l’edifici l’arquitecte madrileny Ábalos: L’estratègia de la “renovació” amaga el fet de construir en el pati d’illa unes oficines que, a més d’envair aquest espai, destrueixen la façana posterior de Domènech i Montaner. L’interior de la Fundació s’ha pintat tot de blanc com si fos una galeria del Soho dels anys vuitanta.
