Actuacions en el Centre històric de Lleida
crèdits
Localització: Lleida
Promotor: Generalitat de Catalunya; Ajuntament de Lleida; Incasol
Anys de projecte: 1982 (Pla Especial, Mur i Torre d’ascensors); 1985 (Parc Màrius Torres); 1990 (Col•legi Cervantes); 1997 (28 habitatges i aparcament El Roser)
Obra: 1983-1985(Pla Especial, Mur, Torre d’ascensors i Parc Màrius Torres); 1995 (Col•legi Cervantes); 2001 (El Roser)
Superfície total: aprox. 10.000 m²
Longitud mur: 500 m Premis:
Premi Nacional d’Urbanisme 1985 (Pla Especial); Nominats pel Premi San Pedro de Alcántara (Mur i Torre); Seleccionat per a la Segona Biennal Espanyola 1992 (Col•legi Cervantes)
situació
descripció
La ciutat de Lleida tenia un càncer urbà en el seu Centre Històric , fruit de les contínues guerres que, des del segle XV, l’assetjaren fins a la Guerra Civil Espanyola. Fins l’any 1950, l’antiga Seu encara conservava el testimoni del seu ús com a caserna i la destrucció i la marginalitat circumdaven aquesta joia de l’arquitectura medieval. Ja en temps de la democràcia, van portar a l’adjudicació del corresponent concurs i encàrrec del Pla Especial del Centre Històric a un equip format pels arquitectes J. Busquets, R. Amadó; Ll. Domènech i R. Mª Puig, l’economista Carles Kinder i l’advocat Tomás Pou. La idea bàsica del Pla, inspirada pel Joan Busquests, va ser portar en paral•lel el desenvolupament del Planejament i la redacció d’un projecte tutelat per l’Administració que servís per a dinamitzar l’operació general i engrescar el capital privat. Aquest projecte es centrava en l’àrea coneguda com el Canyeret. Cal imaginar inicialment el Canyeret com un terreny abandonat, sense carrers ni cap infraestructura, amb un pendent molt fort de detritus d’argila que, a la primera pluja, anaven a parar a la Plaça de Sant Joan. La radical idea va ser tallar longitudinalment el pendent amb un mur de contenció, per tal d’obtenir un “solar útil” a una cota pròxima a la plaça de Sant Joan. Aquesta franja obtinguda permetia assentar-hi els equipaments desitjats i, a més, possibilitava edificabilitat suplementària a les construccions d’iniciativa privada de primera línea de la plaça, tot això relligat per un vial que n’assegurava l’accés. Per a la connexió entre vials inferiors, els superior i la Seu, es va preferir un ascensor sobre altres alternatives. Fer un traçat del futur mur en trams rectes mimetitzava la línea de les muralles del segle XVIII i per tant, alterava la lectura del conjunt monumental. Vàrem decidir fer un traçat corb, seguint l’instint aproximat de les corbes de nivell, la qual cosa donava una alçada variable al mur, que a la zona de Ponent disminuïa i s’articulava per donar lloc a un vial de connexió rodada entre la part alta i la baixa del Canyeret.
